Poda de roure en alçada

Realitzem treballs de poda en alçada de roures, els objectius de la poda del roure són principalment funcions de seguretat, aclarida, per formar el tronc i millorar la qualitat de la fusta del roure o per seguretat, realitzem podes de manteniment d'arbres grans en alçada.

Telèfon poda de roures +34 619 586 213

Tècniques i treballs de poda de roure en alçada

La tècnica de poda de roure en realitat no difereix de les podes de formació i seguretat en què la poda de branques es realitza tallant les branques cap amunt.

Les podes de roure les realitzem durant les aturades vegetatius del roure, realitzant talls arran de tronc i sense ferides, va no tallant branques massa gruixudes. Realitzem el despuntat de les branques massa verticals.

Inici i freqüència de la poda del roure

Existeixen 3 límits en la intensitat de les podes que un roure resisteix sense patir danys; no es pot tallar d'un sol cop una longitud de tronc major d'un terç de la copa viva del roure. No pot deixír-se una copa visqui menor de 1/3 de l'altura total de l'arbre i no poden tallar-se en una poda més verticals que els anys que fa que es va aplicar la poda anterior.

Les podes de roures han de començar quan el diàmetre del roure no és massa gran, netejar les branques baixes mortes amb podes d'aclarida.

La primera poda d'un roure exigeix ​​instruccions acurades per part dels nostres podadors sobre l'elecció de les parts del roure a podar i les limitacions de la poda.

Poda de manteniment dels roures

Les podes de manteniment de roures es divideixen en dos grans grups, les podes de manteniment progressives de les seves branques inferiors i les podes d'aclarida de la copa del roure, a través de la poda de branques més interiors o ombrejades.

Poda de rejoveniment de roures

El procés d'envelliment d'un roure es caracteritza entre altres coses per un desequilibri entre el sistema aeri i el sistema radical pel que finalment no aconsegueix satisfer les necessitats de la copa del roure. Podar les branques baixes i ombrívoles per reconduir nutrients cap a la copa del roure.

Eines i maquinaria per la poda del roure

Utilitzem instruments com destrals, podalls, tisores, serres i motoserres. Disposem de maquinària i equips per a desbrossar tales i podes. Grúes i equips per a la tala i poda de roures en alçada.

Intensitat de la poda de roure

La intensitat de la poda és el percentatge de matèria verda suprimida, encara que aquesta supressió pugui comportar efectes fisiològics diferents als esperats, depenent de la fertilitat de l'estació, l'edat, la posició relativa del roure i la densitat de la massa verda.

Poda de roures a Barcelona, Baix Llobregat, Vallès i Baox Penedès

Les especies de roures que podem trobar al llarg del Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès i Baix Penedès son variades, autòctones e introduïdes, amb diferencies i característiques propies que acontinuació detallem:

El Roure Africà | Quercus canariensis

Del llatí: quercus = nom que es donava als roures ialzines i canariensis = de les Canàries (segurament es tracta d'una confusió a l'hora el nom ja que la primera descripció d'aquest arbre és del segle XIX i el situa a les illes Canàries, on no ha ni un). 

FLORACIÓ: abril maig 
FRUCTIFICACIÓ: octubre - novembre

Es troba de forma aïllada i discontínua a les contrades mediterrànies plujoses de muntanya mitjana i de terra baixa sobre terreny silici, entre els 100 i els 900 metres d'altitud, a la part central del país. Citat esporàdicament en al-gun indret del País Valencià i inexistent a les illes Balears. 

Arbre caducifoli que pot assolir els 30 metres d'alçària, de capçada ampla i densa situada bastant amunt d'un tronc nu, amb les branques joves piloses i l'escorça bruna i clivellada.

Fulles simples, de 6 a 18 cm, les joves densament peludes, les adultes amb pocs pèls rossos a les enforcadures dels nervis, amb 8 a 16 nervis secundaris a cada banda del nervi principal, rectes i paral·lels, ressortits per la cara inferior. Són de forma oval, dentades, amb les dents amples, regulars, de 5 a 7 per banda, disposades de forma alterna sobre la branca on s'insereixen amb un pecíol de 10 a 30 mm. Les fulles són marcescents i aguanten sense caure de l'arbre durant tot l’hivern.

Flors masculines en aments pènduls, grogosos o verdosos, a prop de l'àpex de les branquetes, i les femenines soli-tàries o en grupets sobre el mateix ar-bre (monoic). 

Aglans amb el peduncle molt curt i les esquames de la cúpula desiguals, les inferiors més grosses que les superiors. 

Es pot considerar el roure menys fre-qüent I amb menys significació al nostre país, que en hibridar-se fàcilment presenta formes intermèdies amb molts problemes per a la seva deter-minació.

El Roure Cerrioide | Quercus cerrioides

Del llatí: quercus = nom que es donava als roures I alzines cerrus = nom d'un roure híbrid, i del grec: èidos = forma.

FLORACIÓ: abril - juny
FRUCTIFICACIÓ: setembre novembre

Surt sobretot a l'alzinar litoral en indrets poc assolellats entre els 100 í els 600 me-tres d'altitud en boscos mixtos, on s'ha fet força abundant. No passa al País VaIencià per bé que se n'han citat alguns exemplars i no apareix a les illes Balears.

Es considera que aquest arbre és un híbrid entre el roure de fulla petita i el roure martinenc, i reuneix caràcters d'ambdues espècies.

Fulles simples de 7 a 10 cm de llargada, peludes de joves i glabres al final, coriacies, amb 5 a 7 lòbuls aguts però no punxants a cada banda del limbe, disposades de forma esparsa sostingudes a les branques amb un pecíol curt a vegades recobert d'una mena de borra vermellosa.

Tant les inflorescències com els aglans tenen les característiques dels arbres progenitors. Tots els roures tenen tendència a hibridar-se amb les espècies veïnes i donen formes amb caràcters barrejats, motiu de dubtes i controvèrsies a l'hora de determinar-los.

Aquest roure n'és un cas típic que s'ha inclós aquí per la seva abundància i l'alta probabilitat que tenim de trobar-lo.

El Roure de fulla grossa | Quercus petraea

Del llati: quercus = nom que es donava als roures i alzines i petraea = que viu en els pedregars (en referència a la seva predilecció per indrets més costeruts secs que el roure pènol, amb qui té diverses afinitats).

FLORACIÓ: abril - maig
FRUCTIFICACIÓ: setembre – octubre

Forma boscos a la muntanya mitjana plujosa, gairebé sempre sobre terreny silici, des dels Pirineus fins a les muntanyes de Prades entre els 500 i els 1.800 metres d'altitud. No arriba al País Valencià ni tampoc surt a les illes Balears. 

Arbre caducifoli, corpulent, de 15 a 30 m d'alçària, de capçada ampla bastant regular, d'escorça grisenca, primer llisa clivellada amb el pas dels anys.

Fulles simples de 7 a 18 cm de llargada, sense pèls o amb molt pocs, de forma o ovalada amb la part més ampla cap al centre. Marge lobulat amb els lòbuls arrodonits i gairebé tots iguals, amb els entrants aguts entre lòbul i lòbul, disposades de forma esparsa sobre les branques amb un pecíol de 15 a 25 mm, sense les aurícules característiques del roure pènol, amb qui comparteix altres caràcters, i aixà ajuda a diferenciar-los.

Flors masculines en aments llargs i pènduls i les femenines en grupets de 2 a 4 sobre peduncles molt curts. Les unes i les altres, sobre el mateix arbre (monoic).
Aglans gairebé sèssils, amb fes esquames de la cúpula que no se solden a la base com passa amb altres roures. 

Aquest i altres roures se citen com a exemple de fortalesa fan bona la dita popular És fort com un roure".

El Roure de fulla petita | Quercus faginea

Dei llatí: quercus = nom que es donava als roures i alzines i faginea = de faig (per una certa similitud amb les fulles de faig).

FLORACIÓ: abril - maig
FRUCTIFICACIÓ: octubre – novembre

Fa bosquets a les comarques interiors, en flocs eixuts, des de terra baixa fins als 1.500 metres d'altitud, des dels Prepirineus fins al sud de Catalunya, on es va fent més abundant a mesura que s'endinsa pel País Valencià, on és eI roure més abundant, per això també pren el nom de roure valencià. A les illes Balears és molt rar només se'n pot veure algun exemplar subespontani a Mallorca.

Arbre caducifoli no gaire alt, fins a uns 15 metres d'alçària, amb el tronc sovint tortuós i les branques joves rogenques i piloses al principi, amb la capçada arrodonida, de fullatge poc dens.

Fulles simples de 3 a 11 cm, coriàcies, marcescents, que aguanten tot l'hivern a l'arbre sense caure i es desprenen just per donar pas a les noves de l'any. 

Són de color verd clar per l'anvers, quan perden la pilositat inicial i més pàl·lides i grisenques pel revers. Tenen forma el·líptica o ovalada amb el marge amb dents grosses o lòbuls poc profunds, de 5 a 10 per banda, amb la punta orientada cap enfora o cap amunt, que és rígida, gairebé punxant. S'uneixen a la branca disposades de forma alterna, amb un pecíol d'uns 4 mm amb estípules a la base que cauen aviat. 

Flors masculines en grupets d'aments pènduls, allargats i tous que conviuen amb les femenines, de 2 a 5 en inflorescències erectes, que conviuen en el mateix arbre (monoic). Els aglans surten sobre peduncles molt curts amb la cúpula una mica tomentosa í les esquames ovalades. 

El Roure Martinenc Quercus humilis

Del liatí: quercus = nom que es donava als roures í alzines í humilis = baix (Per ser dels roures d'alçària més petita).

FLORACIÓ: abril - maig
FRUCTIFICACIÓ: octubre - novembre

Fa boscos a la muntanya mitjana i a les contrades mediterrànies plujoses, dels Pirineus a les terres de l'Ebre, fins als 1.600 metres d'altitud. No arriba al País Valencià. Inexistent a les illes Balears.

Arbre caducifoli, no gaire alt, de 25 metres com a molt, amb les branques joves piloses, amb les fulles marcescents, és a dir, que a la tardor es mantenen a l'arbre durant un cert temps abans de caure. Capçada densa més ampla que alta í escorça d'un bru clar clivellada en els exemplars vells.

Fulles simples de 4 a 12 cm, blanes, amb el revers amb pèls persistents, de forma variable, gene-ralment ovalades amb la part més ampla cap al terç superior, d'entre 5 i 7 lòbuls obtusos i de-siguals a cada banda amb els entrants arrodonits i poc profunds. Es disposen de forma alterna sobre la branca on se sostenen per un pecíol curt, d'uns 12 mm.

Flors masculines en aments llargs i pènduls i les femenines en grupets sèssils, les unes i les altres en un mateix arbre (monoic). Aglans ovoides disposats com les flors femenines, gairebé sense peduncle, amb les esquames de la cúpula ajagudes que no punxen.

Aquest roure s'hibrida sovint amb els seus veïns, sobretot amb el roure de fulla petita, dóna formes Intermèdies de molt difícil determinació.

Roure Pènol | Quercus robur

Del llatí: quercus = nom que es donava als roures I alzines I robur = roure (per fer notar que es tracta del roure per excel•lència.

FLORACIÓ: abril - maig
FRUCTIFICACIÓ: octubre – novembre

Es troba a les rouredes de muntanya mitjana i en indrets plujosos de terra baixa entre els 100 i els 1.200 metres d'altitud i més amunt ja no hi viu perquè no suporta bé el fred intens. Surt només al Principat, des dels Pirineus fins a la Selva.

És un dels arbres caducifolis més majestuosos del país: pot arribar als 40 metres d'alçària o més i tot, el més gran dels nostres roures. Capçada ampla ovoide o arrodonida i escorça generalment grisenca, més fosca i bruna en els exemplars més vells, profundament clivellada.

Fulles simples de 8 a 15 cm, sense pèls, de forma ovalada amb la màxima amplada més amunt del centre. Marge lobulat, amb els lòbuls desiguals, arrodonits, disposades de forma alterna sobre les branques, sostingudes per un pecíol molt curt, d'uns 5 mm, que en el punt d'unió amb el limbe porta dues orelletes ben visibles.

Flors masculines en aments pènduls de 3 a 8 cm, grogosos, i les femenines reunides en grupets de 2 a 5 a la part superior d'un llarg peduncle, envoltades d'una coberta esquamosa de to rogenc. Tant les unes com tes altres en un mateix arbre (monoic). 

EI seu fruit és l'aglà, que penja d'un llarg peduncle de 8 a 10 cm, reunits en grupets, amb les esquames de la cúpula triangulars o ovalades, gairebé planes i a la base soldades entre elles.

Roure Reboll | Quercus pyrenaica 

Del llatí: quercus = nom que es donava ais roures i alzines i pyrenaica = dels Pirineus. 

FLORACIÓ: abril - maig 
FRUCTIFICACIÓ: octubre - novembre 

Només es troba a les muntanyes de Prades i pels voltants de Penyagolosa al País Valencià, formant boscos sobre terreny silici, entre els 800 i els 1.500 m d'altitud. Per la seva escassa presència dins ei conjunt del país l'hem de consi-derar una espècie rara. 

Arbre caducifoli més aviat rabassut, de 6 a 15 m d'alçària, de capçada esclaris-sada iirregular, amb les branques joves molt peludes, de color rosat al capdamunt. Escorça llisa i verdosa en els exemplars joves i grisa i clivellada longitudinalment en els arbres adults.

Fulles simples molt grosses, de 6 a 16 cm, amb un enfeltrat de pèls blancs pel revers i de color verd blavís per l'anvers, ovades, profundament dividides en lòbuls desiguals, llargs i profunds, de costats gairebé paral·lels, alternes, amb el pecíol molt curt. Per bé que caduques, resten a l'arbre sense caure fins a l'hivern (marcescents). 

Flors petitones, les masculines, nombroses, disposades en aments allargassats, pènduls, i les femenines gairebé sense peduncle, en grups de 3 o 4, ambdues menes en un mateix arbre (monoic). 

Els fruits són aglans amargs, d'uns 2 cm, amb les esquames arrodonides, disposats en petits grupets. Aquest roure quan es tala rebrota i dóna rebrots o rebolls molt abundants, d'on li ve el nom vulgar. 

Cap a l'any 1800 el botànic alemany Willdenow li va posar l'epítet específic de pyrenaica d'acord amb informació d'un recol.lector que va escriure "d'enllà dels Pirineus”; en una mostra recollida, probablement, ben entrat a la penínsu-la Ibèrica. De fet, però, als Pirineus no n'hi ha. Cal recordar que els noms cien-tífics /ineans no tenen caràcter descriptiu sinó que són simples apel·latius.