Poda de pins en alçada

Realitzem treballs de poda en alçada de pins , els objectius de la poda del pi són principalment funcions de seguretat, aclarida, per formar el tronc i millorar la qualitat de la fusta del pi i facilitar la recollida de pinyes, realitzem podes de formació, per augmentar la producció de pinyes pinyoner es realitza la poda de fructificació.

Telèfon poda de pins +34 619 586 213

Tècniques i treballs de poda de pi en alçada

La tècnica de poda de pins en realitat no difereix de les podes de formació i fructificació en què la poda de branques es realitza tallant les branques cap amunt.

Les podes de pins les realitzem durant les aturades vegetatius del pi, realitzant talls arran de tronc i sense ferides, va no tallant branques massa gruixudes. Realitzem el despuntat de les branques massa verticals.

Inici i freqüència de la poda del pi

Existeixen 3 límits en la intensitat de les podes que un pi resisteix sense patir danys; no es pot tallar d'un sol cop una longitud de tronc major d'un terç de la copa viva de el pi. No pot deixír-se una copa visqui menor de 1/3 de l'altura total de l'arbre i no poden tallar-se en una poda més verticals que els anys que fa que es va aplicar la poda anterior.

Les podes de pins han de començar quan el diàmetre del pi no és massa gran, netejar les branques baixes mortes amb podes d'aclarida.

La primera poda d'un pi exigeix ​​instruccions acurades per part dels nostres podadors sobre l'elecció dels pins a podar i les limitacions de la poda del pi.

Poda de manteniment de pins

Les podes de manteniment de pins es divideixen en dos grans grups, les podes de manteniment progressives de les seves branques inferiors i les podes d'aclarida de la copa del pi, a través de la poda de branques més interiors o ombrejades.

Poda de rejoveniment de pins

El procés d'envelliment d'un pi es caracteritza entre altres coses per un desequilibri entre el sistema aeri i el sistema radical pel que finalment no aconsegueix satisfer les necessitats de la copa d'el pi. Podar les branques baixes i ombrívoles per reconduir nutrients cap a la copa de l'pi.

Eines i maquinaria per la poda del pi

Utilitzem instruments com destrals, podalls, tisores, serres i motoserres. Disposem de maquinària i equips per a desbrossar tales i podes. Grúes i equips per a la tala i poda de pins en alçada.

Intensitat de la poda de pi

La intensitat de la poda és el percentatge de matèria verda suprimida, encara que aquesta supressió pugui comportar efectes fisiològics diferents als esperats, depenent de la fertilitat de l'estació, l'edat, la posició relativa del pi i la densitat de la massa verda.

Especies de pi que podem trobar a Barcelona i el àrea metropolitana

Les diferents espècies de pi que podem trobar al llarg de l'Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès i Besòs, varietats autòctones i introduïts, amb diferencies i característiques propies que continuació detallem:

Pi blanc: Pinus halepensis | Especie de pí 

Del llatí pinus = pi  halepensis = Alep (Sina). Floració: abril – maig

Les pinyes maduren i alliberen els pinyons a la tardor del segon any després de la fecundació. Viu en indrets eixuts i pedregosos del país de l’alzinar i s’enfila per la muntanya mitjana, on cada cop es va fent més escàs, fins arribar als 1.200 m d’altitud. Ha colonitzat  les clarianes i ha passat a ser en molts indrets l’arbre dominant. 

Arbre de fulla perenne que renova completament cada dos anys, de fins a uns 20 metres d’alçària, de capçada esclarissada, cònica, irregular en els exemplars més vells, amb moltes pinyes. Escorça llisa d’un gris clar en les branques joves en el tronc els primers anys, que esdevé rogenca i esquerdada en els més vells. Fulles de 8 a 10 cm de llargada per només 1 mm de gruix, de 2 en 2 sobre una branqueta menuda, de pocs mil•límetres, el braquiblast, toves, de tacte suau, d’un verd clar. 

Inflorescències masculines i femenines en el mateix arbre ( tots els pins són monoics), les masculines dùn groc daurat formades per molts estams que a la primavera alliberen pol·len groc i les femenines en cons. 

Les pinyes són còniques, de 5 a 12 cm, les sostén un peduncle corbat que tendeix a acostar-les a la branca on són inserides.

Pi roig: pinus sylvestris | Especie de pi

Del llatí pinus = pi, sylvestris = silvestre ( Lineu li va posar aquest epítet perquè és l’únic pi que creix espontani a Suècia, el seu país). Floració: maig-juny.

Molt comú ala muntanya mitjana, majoritàriament a la meitat nord del país, on forma boscos de substitució de les rouredes de roure martinenc destruïdes per l’acció humana. Viu bé entre eis 400 els 1.800 metres d’attitud. País Valencià es troba a les terres interiors fins a l’altura de València i no n’ hi ha a les illes Balears.

Arbre perennifoli de 10 a 40 m d’alçària, dret i esvelt, amb fulles persistents durant 3 o 4 anys, amb capçada írregular, més o menys cònica, i l’escorça rogenca, clivellada, que es desprèn de la part superior del tronc en làmines primes de color ataronjat o rogenc. les branques joves i els brots tendres són de color vermellós.

Fulles curtes, de 3 a 7 cm, rígides i punxets, d’un verd apagat, disposades de 2 en 2 sobre un branqueta menuda, de pocs mil·límetres, el braquiblast.

Inflorescències masculines grogoses o rogenques de 6 a 8 mm gairebé cilíndriques, disposades sobre les branques de l’any precedent i les femenines de color rosat, solitàries, de forma ovoide, totes en el mateix arbre (tots els pins són monoics).

Pinyes còniques, verdes l’any que maduren i brunes l’any següent, de 3 a 6 cm de llargada, pedunculades, orientades mirant cap avall.

Pi negre: Pinus mugo subsp. uncinata | Especie de pi

Del llatí pinus = pi, mugo és una paraula del dialecte de Trento que equival a avet nan, i del llatí uncinata = en forma de ganxo (per la forma dels escudets de la pinya). Floració: maig-Juny.

Les pinyes maduren a la tardor del segon any desprès de la feundació, però generalment no alliberen les llavors fins a la primavera següent. Pinyes asimètriques, de 4 a 7 cm de llargada, de color bru, brillants amb els escudets basals d’un dels costats que rep mès llum.

És l’arbre més comú a l’ala muntanya, on forma boscos densos. Només es troba als Pirineus entre els 1.300 i els 2.300 mtres d’altitud. Per damunt d’aquesta cota i a causa del rigor del cima no és possible vida de cap arbre.

Arbre perennifoli que manté les fulles de 2 a 5 anys, de 10 a 25 metres d’alçària però que que rarament en fa més de 15, de capçada cònica, però irregular i deformada per les inclemèncis ‘una clima inhòspit. Escorça grisa, fosca, gairebé negra en alguns casos.

Fulles curtes, de 3 a 6 cm, corbades, endurides i punxets, de color verd i molt fosc, densament situades sota branques, disposades de 2 en 2 sobre una branqueta menuda, el braquiblast

Inflorescències masculines ovoides, de 10 a 15 mm, les femenines solitàries gairebé esfèriques i rogenques, que es convertiran en una pinya.

Pi pinyer: Pinus pinea | Especie de pi

Del llatí pinus = pi, pinea = el pi que dóna els pinyons comestibles). Floració: març-maig.

Les pinyes es maduren i alliberen els pinyons a la tardor del tercer any després de la fecundació. Arbre introduït i plantat per fixar les dunes litorals i, després de molts anys, neutralizat en les zones on les condicions ambientals són similars a les de la seva àrea d’origen. Comú a tot l’àmbit territorial fins a uns 1.000 metres d’altitud.

Arbre de fulla perenne de fins a 30 metres d’alçada, de capçada ampla i arrodonida, en forma de parasol i escorça rogenca clivellada. Fulles de fins 20 cm de llargada per 1 o 1,5 mm de gruix, de 2 en 2 sobre una branqueta menuda de pocs milímetres.

Inflorescències masculines i femenines en el mateix arbre, les masculines allargades, d’un groc daurat, i les femenines en cons gairebé esfèrics, dels quals donarà una pinya. Les pinyes són en forma d’ou, de 8 a 15 cm de llargada, amb els pinyons amb la closca molt dura, comestibles molt preuats.

Pinassa: Pinus nigra subsp. salzmannii | Especie de pi

Del llatí pinus = pi i nigra = negre que fa referència al color molt fosc de les fulles, i salzmannii = de Salzmann (botànic alemany). Floració: març - maig.

Les pinyes maduren a la tardor del segon any després de la fecundació. Viu a la muntanya mitjana entre els 250 i 1.500 metres d’altitud sovint formant bosquets, gairbé sempre sobre el terreny calcari. Bastant comú arreu del país, penetra al País Valencià i no es troba a les illes Balears.

Arbre perennefoli de 20 a 30 m d’alçària, amb les fulles de 3 a 6 anys de vida, de tronc dret i capçada cònica, amb una escorça característica formada per llenques de color gris (a vegades argentat). Fulles de 8 a 17 cm de gruix, lleugerament punxents, flexibles, d’un verd fosc, disposades de 2 en 2 sobre una branqueta de pocs mil·límetres, el braquiblast.

Inflorescències masculines gairebé cilíndriques agrupades  a la part superior de branques joves, i femenines, en grupets que donen cadascuna d’elles una pinya. Les pinyes són d’entre 4 i 8 cm, còniques en grupets, inserides a les branquetes.